Desde la antigüedad, se han llevado a cabo diferentes ritos funerarios, presentando distintas variaciones según la cultura de la que se trate. Aun así, siempre se ha mantenido esa seriedad y respeto hacia lo desconocido, el enigma de la vida. Así, con la adaptación progresiva de estas costumbres, se han llegado incluso a establecer fechas concretas para celebrar esta clase de ritos para rendir homenaje a los que ya han partido y no están a nuestro lado.
Otra cosa es la manera de comunicárselo a otra persona: pues bien, dependiendo de la edad, madurez y relación con el receptor, adoptaremos una postura u otra. Por ejemplo, el médico usará tecnicismos y un tono para distanciarse del familiar, mientras que un familiar no irá tan directo al grano, sino que tendrá más tacto a la hora de decirlo y establecerá contacto físico para aliviarle. En el caso de los niños, si están entre 0-6 años, lo mejor es comunicárselo por medio de una metáfora clara, que no de lugar a malentendidos. En el caso de niños más mayores, se recurrirá a decir la "verdad leve", ahorrándole todo tipo de detalles dolorosos que puedan dejar huella en él.
Una vez comunicada la trágica noticia, se pasan por tres etapas (si el individuo toma consciencia de la situación). La primera es la negación, esto es lo que suele ocurrir en muchos casos, no se asimila el hecho para evitar el dolor.La segunda es la ira con toda persona involucrada en el asunto, incluso con uno mismo.
Bo, com li he dit a Belén per facebook, gràcies per l'entrada perquè m'agrada molt com heu resumit l'exposició.
ResponderEliminarVolia fer sols un aclariment respecte a les etapes de la mort. No en són 3 sinó 5, i després de les 3 que molt bé heu descrit es troba la depressió, una etapa marcada per un buit existencial causat perquè comencem a assumir la realitat. És una etapa molt positiva, perquè tot i ser molt dolorosa ens ajuda a valorar la vida i a reconstruir-nos des del no-res, ja que podem canviar el que no ens agradava de la nostra vida passada(abans que el ser volgut morira).
Per últim, tenim l'acceptació. En aquesta etapa no hem de pensar que som feliços, no. El que passa és que ja hem assumit la veritat, una veritat que mai ens agradarà però que estem aprenent a viure amb ella. Moltes vegades si estem feliços pensem que estem traïnt a la persona que ha mort, però és tot el contrari, estem fent el que ixa persona voldria que ferem, és a dir, tornar a viure.
PD: Espere que vos haguera paregut interessant l'exposició i que vos agrade el tema tant com a nosaltres.
Borja Gil
Borja estic d'acord amb tú quan dius que després de la despressió ve una etapa més positiva perquè valorem més la vida... però pense que ambdós si pensem així és perquè som joves i tenim tota una vida per davan. Però, pensem en el cas dels majors, quan un vell es mor en la parella, dependrá molt del carácter de la persona tornar a tindre il.lusió per viure. Com ho veus tu?
ResponderEliminarSarai Castro
Sarai, estic d'acord amb tu. El fet que hi haja 5 etapes en el dol no vol dir que tot el món les necessite per a acceptar la mort d'un ser volgut ni que tot el món acabe acceptant-ho. És més en molts casos la realitat mai s'arriba a acceptar. Aquestos casos, com tu dius, solen passar en gent més major, i sovint es solen quedar estancats en l'etapa de la depressió perquè sí que comencen a assimilar la realitat de que eixa persona mai tornarà però no són capaços d'avançar perquè saben que això suposaria acceptar definitivament que eixa persona mai podria tornar. Eixes persones s'aferren al dolor i fins i tot es recreen en ell perquè d'alguna manera a través del patiment tenen la mort d'eixa persona més fresca, vull dir que és com si no haguera passat el temps, com si fera dies que eixa persona ha mort. Mantenen la primera reacció que tingueren al morir el ser volgut, que és el dolor i fins i tot pensen que superar eixe tràngol és deshonrar o traïr el difunt.
ResponderEliminarPersonalment, jo conec un cas d'aquestos. Fa 2 anys es va morir un "tio-abuelo" amb en el qual tenia molta relació. La seua dona, ma tia, no ho ha superat, encara va de dol i jo sé que es morirà de dol. No assisteix a cap tipus de celebració(per exemple a les noces d'or dels meus avis), no ix de casa ni per anar a missa(i és la típica beata)... El que està fent és, en certa manera, protegir-se en una bombolla de dolor per a no afrontar la realitat perquè a eixes edats eixa realitat és quasi insuportable.
I és una llàstima perquè com nosaltres li diguem sempre, mon tio haguera volgut que ella estiguera feliç i que continuara amb la seua vida.
Evidentment, segons l'edat serem més capaços d'enfrontar-nos a una realitat tan dura com és perdre a un ser volgut.
Espere haver contestat a la teua pregunta ;)
Borja Gil
Me ha parecido una exposición genial y muy interensante! Respecto a lo que comentáis. Supongo que, al igual que dice Borja, también deberá depender de la personlidad y la fuerza de cada persona. Yo también conozco a una mujer que sigue de luto después de 22 años y realmente no ha supreado la pérdida de su marido... las cosas nos afectan de manera distinta a cada uno. pero bueno, es una pena que se llegue hasta esos puntos..
ResponderEliminarNosotros como jóvenes no lo vemos así en cierta manera ya que tenemos más "tiempo" y "vida" para poder ver que no hay que perder las ganas de vivir.
Fue una pena que no pudiésemos discutir más sobre estos temas y sobre la eutanasia! Pero me gustó mucho la presentación y también me ha gustado cómo Belén y Josevi lo habéis expresado aquí!
Enhorabuena =)
Vicky G.C.